Després de la manifestació de Salt - FRANCESC VILÀ

Gent estranya vaga sense rumb per les penombres dels carrers. Fan voltes i no van enlloc. Són gent ociosa, sense ofici ni benefici. Porten les mans a la butxaca. Les persones no surten de casa. Aquest és l'escenari dur, molt dur, de la por urbana. Les imaginacions i els fets es fonen i la vida es capgira, es fa difícil per a la bona gent. Tot s'espatlla i el rumor pren la iniciativa. L'espai públic es torna asfixiant. El conseller Cleries ho ha dit curt i ras: cal un pla d'emergència social. No ha donat peu a la demagògia que atia els enfrontaments entre teixits socials febles. Els plans d'emergència social són un aiguabarreig d'ordre policial, prestacions socials i plans d'ocupació local. Van bé durant un temps. Bru Rovira -bon amic i col·laborador de l'ARA- ha publicat, fa pocs mesos, Vidas sin fronteras . És un llibre molt didàctic per entendre els conflictes vius de l'Àfrica i d'altres indrets on actuen les ONG. El text recull el testimoni de cooperants de Metges Sense Fronteres que recorden vint anys d'històries per no dormir i també dialoguen amb en Bru sobre el passat i el present de les organitzacions humanitàries. La discussió és apassionant. Es tracta de posar en negre sobre blanc la visió actual entre polítiques d'emergència i polítiques de desenvolupament; entre frenar epidèmies i fam o desenvolupar autonomies sanitàries i alimentàries. La cosa, sembla mentida, no és gens clara. No es fàcil de dirimir. Salt es refredarà i aviat, esperem, deixarà de ser rabiosa actualitat. Les flames dels cotxes i les baralles de la gent quedaran enrere, les pors xenopàtiques deixaran pas als empeltaments culturals. Però ni els habitants de Salt ni la resta dels catalans podem descuidar que el lema que ha unit la bona gent per sortir al carrer, Volem viure a Salt en pau i bé , és curt. Cal afegir-hi quelcom més. Convé que les polítiques d'acció social i de benestar personal i familiar deixin enrere paraules buides de l'enginyeria social que ha estat tan de moda gràcies al cientificisme autoritari imperant. Cal anar enrere i fer memòria de l'esperit del catalanisme social de fa cent anys, integrador i laboriós. Prou d'omplir-nos la boca amb paraules fàcils amassades en la gestió tecnòcrata i el negoci dels serveis de la dependència. De què parlem quan fem bandera de les polítiques socials? Vull parlar d'un exemple reeixit de política social de desenvolupament. No oblidem que després dels temps de les emergències cal fer acció social a mitjà i llarg termini. L'Ajuntament del Prat de Llobregat lidera les actuacions al barri de Sant Cosme. L'èxit prové d'una fórmula raonable, ajuntar tres eixos principals: territori, habitatge i treball. Barri i ciutat s'han cosit per mitjà de teixits conjuntius mediambientals al paisatge del Delta i al Camp Agrari. No ha estat fàcil convertir els obstacles produïts per tot tipus d'infraestructures d'interès nacional -port, aeroport, tren d'alta velocitat, zones industrials, el riu i les aigües residuals- en oportunitats de planificació periurbana. La política d'urbanisme, transport i habitatge pel Barri ha promogut un mapa urbà heterogeni i obert. La planificació en la construcció habitatges i la reglamentació dels volums edificables ha dissenyat un skyline amable. El metro i el Rodalies connecten amb l'àrea metropolitana. I l'aiguabarreig de veïns d'orígens diversos, espais comunitaris inèdits i dinàmiques associatives han combatut amb èxit l'estigma de marginació i gueto d'antany. Fins aquí Sant Cosme compleix, fil per randa, amb l'anhel del lema de la manifestació de Salt: viure en pau i bé. Però l'Ajuntament i les entitats del Prat no han oblidat que el principal valor social és el treball. El treball fa que la cosa rutlli. Les persones es formen i pensen en el futur propi i el dels seus quan l'energia laboral flueix. Tot va quan el treball i la fabricació de productes de qualitat ocupen l'imaginari de molts. La cosa es torça quan l'especulació escombra, com hem vist recentment, el món del treball. Quan parlem de polítiques d'ocupació, parlem de tantes i tantes persones que necessiten ser acompanyades en el camí cap a la inserció laboral, sigui perquè són nouvinguts febles, persones fràgils per la seva mentalitat, mans fràgils per la manca de formació... Però són treballadors que, ben acompanyats, poden adquirir ofici i habilitat artesana. Aquesta tasca té diversos actors, sigui l'educació flexible i les escoles d'oficis, la feina dels agents municipals i la sensibilitat social de les empreses. Ara, el Prat està engrescat en com consolidar la formació professionalitzadora a la industria agroalimentària. La nova cultura gastronòmica ajuda. La inauguració del Complex de la Granja de La Ricarda serà una bona noticia. Salt té historia, és més que una aglomeració humana en un carrer de Girona. Segur que sabrà trobar el seu projecte engrescador de desenvolupament social.