En Juan López Ocaña va néixer a Córdova l’any 1945, casat amb l’Ángela i amb dos fills arriba a Salt l’any 1979 directament des de Alemanya. Una visita a la seva germana que vivia a Can Gibert del Pla l’enamora de Salt i de la seva hospitalitat i deixa Alemanya per instal•lar-s’hi. L’inici va ser molt dur i fins que no va trobar la feina que ell sabia fer -mecànic industrial- no es va poder comprar el seu pis al carrer Torras i Bages número 16. Ara, jubilat, dedica el seu temps lliure a fer de president de la seva comunitat, una comunitat que ha patit la nova onada d’immigració i ha transformat totalment la convivència i els costums del barri Centre de Salt
Com era Salt quan vas arribar?
Era un poble dormitori de Girona, el tracte amb els “xarnegos” era molt respectuós i Salt oferia tot el que es podia demanar, això sí, hi havia molts pagesos.
La immigració dels anys 60 és la mateixa que la d’ara?
No del tot, segurament hi ha moltes connotacions molt semblants. Jo vaig arribar més tard, tal com t’he dit, l’any 79, però la dels anys 60 va ser una fugida de la misèria d’Andalusia i dels seus terratinents. No oblidem que no marxàvem del nostre país i que la gent tenia molt clar que si volia prosperar a Catalunya s’havien de integrar i la mostra la tens en que molts dels nostres fills ara tenen alts càrrecs en empreses d’aquí. També hi havia molta oferta per marxar a l’estranger i qui va voler va marxar, però els que ens varem quedar no vam tenir les ajudes que es donen ara, només ens ajudaven els veïns amb el que podien.
Què en penses del comerç de Salt
Salt abans tenia molt de petit comerç de barri, fleques, petits súpers, botiguetes i hi havia una bona entesa, era un autèntic poble i tots estàvem molt units; poc a poc la gent s’ha anat jubilant i d’altres han hagut de tancar pel canvi que han sofert els seus barris. El comerç que ara tenim aquí al barri no és de qualitat. Hi ha la llegenda urbana, que no sé si és veritat, que les botigues dels immigrants, durant els primers anys estan exemptes d’impostos i la tolerància amb les normes d’obertura és molt alta. Cada vegada queden menys comerços autòctons.
Quan comença a canviar el barri?
La immigració primera arriba ara fa trenta anys, aquesta només era la que veiem al maresme amb la venta ambulant, i fa quinze anys comencen a arribar a Salt. Al principi tothom va ser molt hospitalari, però la gent de seguida se’n va adonar que no volien entrar en els nostres costums i normes de convivència i va començar la fugida dels veïns. No vull culpar a ningú però la gent va començar a vendre els seus pisos perquè no volia conviure amb els immigrants. L’autèntica fugida va començar amb l’arribada de les immobiliàries i els bancs que oferien unes facilitats de fins el 110% de financiació per la compra dels pisos. Es van fer moltes bestieses i així començà la sobreocupació.
I tu per què et quedes?
Aquí és casa meva i ja tinc el pis pagat, les comoditats que tinc aquí no les podré tenir enlloc. Sóc feliç de viure aquí i molts ex-veïns quan em veuen no entenen perquè segueixo aquí, però aquesta comunitat funciona.
Quin és el secret per què funcioni una comunitat aquí al barri Centre
Parlar i parlar i tenir molta persuasió, disciplina i personalitat. He tingut algun problema però la gent em respecta molt. Moltes vegades m’han dit que aquesta comunitat està tan ben arreglada perquè “algú important” hi viu, pensa que tenim una empresa que ens fa la neteja tres cops per setmana i de setze veïns nomes hi ha quatre morosos .
Quant de temps li dediques a la comunitat?
Pràcticament hi dedico tot el dia. Amb molt de respecte però no en deixo passar ni una. Cada dia després d’esmorzar el primer que faig és pujar a dalt de tot i vaig baixant pis per pis mirant que tot estigui bé. El que més temo és quan marxo de vacances, perquè quan torno està tot fet un desastre.
Que és un pis patera?
Quatre habitacions igual a quatre famílies que hi viuen més els amics que arriben amb dret a llit... i així comença el tràfic de matalassos.
I quins problemes porten a la comunitat
Massificacions de persones, despeses de comunitat com ascensor i les seves reparacions, llum, molta brutícia i molts impagats.
I com s’evita tot això?
A la meva comunitat quan algú lloga un pis i em diu que són dos, sé que són quatre, i que aquest quatre acaba essent vuit, però jo em presento a la gent que arriba i també a les immobiliàries com a president de la comunitat. M’he trobat alguna immobiliària que no vol col•laborar i l’únic que vol és fer la seva feina per cobrar la comissió. Als nous veïns els informo de totes les normes de la comunitat i m’ofereixo per ajudar-los amb tots els problemes que puguin tenir com ara TV, gas, calderes, aigua o llum i tot això ho miro de controlar des de el primer dia. Aquí no veurà cap pont d’aigua ni de llum. A més a més estic en contacte amb les companyies quan veig que hi ha hagut algun tall de llum.
Quin paper té Salt 70 en les comunitats?
Ajudar a les comunitats i als seus presidents, però si una comunitat no arriba a cobrir les despeses bàsiques amb les quotes és molt difícil que aquestes es pugin beneficiar de les seves subvencions de Salt 70, que són del 50%, per això és important cobrar les quotes i si el president i la seva junta no hi posen el coll és molt difícil que la comunitat tiri endavant. Nosaltres ara hem pogut pintar l’escala gràcies a Salt 70, la pintura l’ha pagat la comunitat i la mà d’obra ha vingut a través dels plans ocupacionals de la OPE.
I de l’ARU què en penses?
No crec que sigui necessari un esponjament, hi veig una campanya política d’aquest ajuntament. Amb aquesta crisi que tenim no crec que es pugui fer. El que sí que s’ha de fer és anar rehabilitant façanes i vivendes i anar comprant vivendes per oferir-les als més necessitats. Jo apostaria per més educació cívica, més vigilància i més ajuda als presidents ja que de vegades ens hi juguem la integritat física. Ja que em fas aquesta entrevista aprofito per demanar-li a l’alcaldessa una patrulla exclusiva que doni suport als presidents de comunitats i atengui les seves trucades a l’acte i sobretot més vigilància els divendres i els dissabtes, ens fa molta falta i que si us plau en ajudi, pero de veritat.
Li veus solució a Salt?
No, i sento molt dir això, però la immigració que tenim a Salt és de molt baixa qualitat. La seva lluita més dura ha estat arribar aquí. Són molt orgullosos i no es volen integrar i amb poc en tenen prou. Tenen ajudes i molts avantatges a canvi de res.
Entrar al Torras i Bages número 16 és com trobar un petit oasi en el desert i tot això ho ha aconseguit en Juan amb molta perseverança, diàleg, respecte als seus veïns i algun cop de puny al cim de la taula. Tan de bo hi hagués més gent com ell, que mai s’ha rendit i ha lluitat pel benestar dels seus i no ha oblidat mai que Salt el va acollir quan ell també era un immigrant, per això no ha fugit de Salt com han fet molts d’altres.
|
No hay comentarios:
Publicar un comentario